L'arribada del cinema a Catalunya
La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc el 5 de maig de 1895 a Barcelona, quan es va presentar el cinetoscopi de Thomas Alva Edison a la Plaça de Catalunya. Les primeres exhibicions del Cinematògraf dels germans Lumière es van realitzar a la Rambla de Barcelona el desembre de 1896. Mesos després, Antoni i Emili Fernández, dos fotògrafs catalans, van crear el Cinematógrafo Napoleón, on es van començar a fer projeccions regulars. Poc a poc les sales de projecció van proliferar a Barcelona a mesura que els empresaris veien possibilitats econòmiques en aquella nova forma d'oci. Les pel·lícules projectades eren habitualment importades de França, Itàlia o Estats Units i de mica en mica van començar a projectar-se pel·lícules de més durada i amb argument
Els primers cineastes catalans
Un dels primers assistents a les projeccions al Napoleón va ser Fructuós Gelabert, qui es va quedar bocabadat amb el nou invent i va crear-se la seva pròpia càmera per a produir les seves pròpies pel·lícules. Les seves primeres filmacions són Sortida del Públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants i Sortida dels treballadors de l'Espanya industrial, totes dues de 1987. La primera pel·lícula amb argument va ésser Baralla en un cafè (1897), també del prolífic Fructuós Gelabert, qui crearia l'empresa Diorama, amb estudis i laboratoris propis i més endavant l'empresa Films Barcelona.
Segundo de Chomón, d'origen aragonès, es va establir a Barcelona el 1900 i va començar a retocar pel·lícules estrangeres, tot pintant-les i posant-lis títols, i fent servir noves tècniques artístiques com el maquetatge o les animacions. Algunes de les seves obres recreaven els clàssics com Pulgarcito, de 1903 o Gulliver en el país de los gigantes, de 1904. D'altres eren completament innovadores degut al volum de trucatges, com la seva pel·lícula "El hotel eléctrico" (1905), una de les més conegudes.
També es pot destacar la col·laboració al cinema català d'Albert Marro, que va ser el pioner dels documentals a Catalunya, que juntament amb Ricard de Baños van ser fundadors d'Hispan Films, creant algunes cintes com "Don Juan Tenorio" (1908), "Don Joan de Serrallonga" (1910), "Justicia del rey Felipe II" (1910) i "Don Pedro el Cruel"(1912).
Fora de la capital del Principat, cal destacar el paper de Baltasar Abadal, un firaire que va difondre el cinematògraf per les comarques catalanes.
El naixement de la indústria del cinema a Catalunya
El 1914, Barcelona és el centre de la indústria cinematogràfica de la península. Poc a poc les sales de projecció van proliferant per tot el territori català i es comença a diferenciar entre la figura de productor de pel·lícules i exhibidors. Es comença a formar tota una indústria del cinema a Catalunya, fins el punt que es crea el Sindicat de Cinematografistes de Catalunya, per defensar els drets dels treballadors d'aquest sector.
Temps després arriba la anomenada "Escola de Barcelona", experimentalista i cosmopolita, on destaquen Vicente Aranda, Jaime Camino o Gonzalo Suárez.
El cinema en català va recuperar el seu vigor el 1975 quan, amb la finalitat de la dictadura franquista, es permeten les manifestacions culturals en llengua catalana, i es funda l'Institut de Cinema Català.
En els darrers anys Barcelona s'ha distingit en la indústria cinematogràfica per la seva capacitat i qualitat de producció en els camps de l'animació, els dibuixos animats, el rodatge i producció d'espots publicitaris, i el doblatge.
La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc el 5 de maig de 1895 a Barcelona, quan es va presentar el cinetoscopi de Thomas Alva Edison a la Plaça de Catalunya. Les primeres exhibicions del Cinematògraf dels germans Lumière es van realitzar a la Rambla de Barcelona el desembre de 1896. Mesos després, Antoni i Emili Fernández, dos fotògrafs catalans, van crear el Cinematógrafo Napoleón, on es van començar a fer projeccions regulars. Poc a poc les sales de projecció van proliferar a Barcelona a mesura que els empresaris veien possibilitats econòmiques en aquella nova forma d'oci. Les pel·lícules projectades eren habitualment importades de França, Itàlia o Estats Units i de mica en mica van començar a projectar-se pel·lícules de més durada i amb argument
Els primers cineastes catalans
Un dels primers assistents a les projeccions al Napoleón va ser Fructuós Gelabert, qui es va quedar bocabadat amb el nou invent i va crear-se la seva pròpia càmera per a produir les seves pròpies pel·lícules. Les seves primeres filmacions són Sortida del Públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants i Sortida dels treballadors de l'Espanya industrial, totes dues de 1987. La primera pel·lícula amb argument va ésser Baralla en un cafè (1897), també del prolífic Fructuós Gelabert, qui crearia l'empresa Diorama, amb estudis i laboratoris propis i més endavant l'empresa Films Barcelona.
Segundo de Chomón, d'origen aragonès, es va establir a Barcelona el 1900 i va començar a retocar pel·lícules estrangeres, tot pintant-les i posant-lis títols, i fent servir noves tècniques artístiques com el maquetatge o les animacions. Algunes de les seves obres recreaven els clàssics com Pulgarcito, de 1903 o Gulliver en el país de los gigantes, de 1904. D'altres eren completament innovadores degut al volum de trucatges, com la seva pel·lícula "El hotel eléctrico" (1905), una de les més conegudes.
També es pot destacar la col·laboració al cinema català d'Albert Marro, que va ser el pioner dels documentals a Catalunya, que juntament amb Ricard de Baños van ser fundadors d'Hispan Films, creant algunes cintes com "Don Juan Tenorio" (1908), "Don Joan de Serrallonga" (1910), "Justicia del rey Felipe II" (1910) i "Don Pedro el Cruel"(1912).
Fora de la capital del Principat, cal destacar el paper de Baltasar Abadal, un firaire que va difondre el cinematògraf per les comarques catalanes.
El naixement de la indústria del cinema a Catalunya
El 1914, Barcelona és el centre de la indústria cinematogràfica de la península. Poc a poc les sales de projecció van proliferant per tot el territori català i es comença a diferenciar entre la figura de productor de pel·lícules i exhibidors. Es comença a formar tota una indústria del cinema a Catalunya, fins el punt que es crea el Sindicat de Cinematografistes de Catalunya, per defensar els drets dels treballadors d'aquest sector.
Temps després arriba la anomenada "Escola de Barcelona", experimentalista i cosmopolita, on destaquen Vicente Aranda, Jaime Camino o Gonzalo Suárez.
El cinema en català va recuperar el seu vigor el 1975 quan, amb la finalitat de la dictadura franquista, es permeten les manifestacions culturals en llengua catalana, i es funda l'Institut de Cinema Català.
En els darrers anys Barcelona s'ha distingit en la indústria cinematogràfica per la seva capacitat i qualitat de producció en els camps de l'animació, els dibuixos animats, el rodatge i producció d'espots publicitaris, i el doblatge.
