El cinema va ser oficialment inaugurat com espectacle a París, el 28 de desembre de 1895. Des de llavors ha experimentat una sèrie de canvis en diversos sentits. Per una banda, la tecnologia del cinema ha evolucionat molt, des del primitiu cinematógraf mut dels germans Lumière, fins al cinema digital del segle XXI. Per altre banda, ha evolucionat el llenguatge cinematogràfic, incloent les convencions del gènere, creant així els gèneres cinematogràfics. En tercer lloc, ha evolucionat amb la societat, sorgint així diferents moviments cinematogràfics i cinematografies nacionals.
Cinematògraf
Els germans Lumière, fills del fotògraf Antoine Lumière, van crear el cinematógraf. La primera presentació va anar en el ja esmentat 28 de desembre de 1895, i va consistir en una sèrie d'imatges documentals, de les quals es recorda per a l'anècdota aquella en la qual un tren semblava abalançar-se sobre els espectadors. Per un temps, el cinema va ser considerat una atracció menor, fins i tot un nombre de fira, però quan George Méliès va usar tots els seus recursos per a simular experiències màgiques, creant rudimentaris, però eficaços, efectes especials. En la primera dècada del segle XX van sorgir múltiples petits estudis fílmics, tant en Estats Units com en Europa. En l'època, els films eren de pocs minuts, tractaven temes més o menys simples, i tant per decorats com per vestuari, eren de producció relativament barata. A més, la tècnica no havia resolt el problema del so, pel que les funcions s'acompanyaven amb un piano i un relator (cinema mut). Però en aquest temps van sorgir la gairebé totalitat dels gèneres cinematogràfics (ciència ficció, històriques o d'època); el gènere absent va ser, per descomptat, la comèdia musical, que hauria d'esperar fins a l'aparició del cinema sonor. També en l'època es van produir els primers judicis entorn dels drets d'autor de les adaptacions de novel·les i obres teatrals al cinema, el que duria amb el temps a la creació de les franquícies cinematogràfiques basades en personatges.
Germans Lumiére
Cinematògraf
Llenguatge cinematogràfic
Sol parlar-se de cinema mut, pero aixo no és del tot exacte encara que és cert que les projeccions no podien per si mateixes reproduir algun so, sinó que simplement mostraven imatges en moviment. Però les projeccions en les sales anaven acompanyades de la música tocada per un pianista o una petita orquestra i a més comentada per la veu d'un explicador, imprescindible figura que feia possible que multituds analfabetes o immigrants desconocedores de l'idioma entenguessin la pel·lícula. A més les productores encarregaven partitures originals per a les seves pel·lícules més prestigioses, amb el que al cinema ja només li faltava parlar, però es tenia ja la concepció d'una obra creada entre la imatge i el so.
La tècnica d'explicar una història en imatges va sofrir una gran evolució. Els primers cineastes concebien al cinema com teatre filmat. En conseqüència, els escenaris eren simples telons pintats, i s'utilitzava una càmera estàtica. A mesura que va passar el temps, els directors van aprendre tècniques que llaura per llaura semblen bàsiques, com moure la càmera (per exemple, el travelling) o utilitzar-l'en angle picat o contrapicat, però que en aquesta època eren ideïs revolucionàries. També és va passar donis del teló pintat a l'escenari tridimensional, per obra especialment dels films històrics rodats a Itàlia en la dècada dels anys deu.
Moviments cinematogràfics
El cinema, com manifestació artística, compte amb diversos moviments o corrents al llarg del segle XX. Les escoles estètiques constituïxen un conjunt de moviments expressius innovadors de la història del cinema. En alguns casos, suposa la ruptura amb els estils anteriors, sobretot del cinema clàssic d'Hollywood, i en altres casos suposen un desenvolupament dels estils predecessors. El cinema d'Avantguarda, suposa una ruptura en la narrativa del cinema convencional. Juntament amb la literatura i l'art van dominar el primer terç del segle XX. Els corrents avantguardistes qüestionen les maneres tradicionals de producció, difusió, exhibició i consum dels objectes artístics; i recorren a qüestions relatives a la modernitat. Quant al cinema, es diferencien tres etapes en el moviment avantguardista. En primer lloc, es troba el cinema impressionista, representat per Abel Gance i René Clair. En segon lloc està el cinema surrealista francès i el cinema abstracte alemany. Finalment, es troba el cinema independent o documental.
Impresionisma Aquest estil valora el naturalismo, l'estil directe, i anar més enllà dels esquemes melodramáticos. El cinema impressionista va ser cridat així perquè els autors pretenien que la narració representés la consciència dels protagonistes, en altres paraules, el seu interior. Atorguen importància a l'emoció i a la narració psicològica, l'expressió de sentiments i els estats d'ànim dels personatges. Destaquen en aquest àmbit els següents autors: Herni Ghomette, Marcel L'Herbier, Germanie Dulac i Jean Epstein. Una de les pel·lícules més representatives del moviment és La Roda (1922) d'Abel Gance.
Surrealisme Combina la imatge, amb la recerca de sensacions i l'expressió de sentiments. Predominen imatges absurdes que trenquen amb la lògica temporal. El surrealisme es presenta com un mitjà d'alliberament de l'esperit i una revolució que ataca a l'ordre lògic, estètic i moral. Així mateix, ataca els pilars de la societat burgesa i els seus valors incuestionados. Es tracta de fer valer el costat fosc de la vida, com l'atzar, l'esotèric i l'oníric, de manera que la realitat es defineix pel somni lliure i per la imaginació del subconscient. Les dues pel·lícules de referència del cinema surrealista són Un gos andalús (1929) i L'edat d'or (1930), ambdues dirigides per Luis Buñuel, en col·laboració amb el pintor surrealista català, Salvador Dalí.
Cinema expressionista alemany (1905) Un Grup de produccions en contrast amb el impresionismo en pintura, en el qual preval l'expressió subjectiva sobre la representació objectiva de la realitat. És el cinema que es realitza en l'Alemanya de Weimar. S'aprecia l'expressió de sentiments i l'emoció per sobre de la representació de la imparcialitat; per a això s'utilitzava la deformació de les coses, el món interior, l'angoixa i les al·lucinacions de l'artista. Destaca la pel·lícula El Gabinet del Doctor Caligari (1919).
